La “Plusvàlua Municipal”, o millor dit l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU), és un impost municipal directe i de caràcter potestatiu, que grava l’increment de valor experimentat pels terrenys (al llarg d’un període de 20 anys) de naturalesa urbana, que es posi de manifest com a conseqüència de la transmissió de la seva propietat per qualsevol títol, o la constitució o transmissió de qualsevol dret real de gaudi, limitatiu del domini sobre aquests terrenys, per exemple, l’usdefruit temporal o vitalici, o el dret d’ús i habitació.
En aquest sentit, cal destacar que la transmissió de la propietat per qualsevol títol inclou la transmissió per herència o llegat, donació, compravenda o permuta, l’alienació en subhasta pública judicial, notarial o administrativa, així com l’expropiació forçosa.
El càlcul per determinar la base imposable d’aquest impost es fa mitjançant l’aplicació de l’article 107 del text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals (TRLHL); és a dir, sobre el valor del terreny en el moment de la meritació, recollit sobre l’impost sobre béns immobles (IBI), s’apliquen uns percentatges, determinant així un increment de forma objectiva, sense atendre a les circumstàncies concretes de cada terreny per aplicació de la diferència entre el valor d’adquisició i el de transmissió, o uns valors inicial i final; determinant, doncs, en tot cas un increment.
De vegades, els tribunals havien qüestionat la fórmula de càlcul utilitzada pels ajuntaments, en considerar que en aplicar la fórmula convinguda per a la determinació de la base imposable en l’article 107 del TRLRHL, i segons càlculs matemàtics s’està calculant l’increment de valor del sòl en anys successius i no en anys passats. En concret es va pronunciar així el Jutjat Contenciós Administratiu núm. 1 de Conca en la seva Sentència de data 21 de setembre de 2010, posteriorment confirmada pel Tribunal Superior de Justícia de Castella-La Manxa en Sentència de data 17 d’abril de 2012.
Tot i aquesta qüestió debatuda en alguns tribunals, que es basa en analitzar si matemàticament la fórmula contempla un increment futur o passat, el que és cert, i en tot cas és inqüestionable, és que la trajectòria del mercat immobiliari en els darrers anys ha fet un gir de 180 graus i, en aquest sentit, en termes generals a Espanya no havia baixat mai el preu nominal de l’habitatge, com a molt s’havia estancat el mercat, per això, en el seu moment, es va establir un sistema de gravamen objectiu, per facilitar la gestió de l’impost i minimitzar el risc de les declaracions de preu fraudulents que de vegades es produïen; ara bé, actualment la situació és insòlita i els preus reals dels immobles han estat diversos anys baixant, per això hem de trencar amb la presumpció que els preus sempre incrementen, així doncs, una fórmula que objectivi el gravamen sense atendre a la realitat del moment deixa de tenir sentit.
Tornant al principi del text, recordem que l’article 104.1 del TRLRHL, estableix que «L’impost sobre l’increment de valor dels terreny de naturalesa urbana és un tribut directe que grava l’increment de valor que experimenten aquests terrenys i que es posa de manifest a conseqüència de la transmissió de la propietat [...]».
Després ens hem de fer la següent pregunta: hi ha fet imposable? Si l’element essencial del fet imposable del dit impost és l’increment de valor dels terrenys i, si d’alguna forma admesa en dret queda acreditat que el terreny o terrenys objecte de transmissió no han experimentat cap increment de valor en termes reals i econòmics, sinó més aviat han sofert minusvàlues, no es podrà exigir l’aplicació de les regles de l’article 107 del TRLRHL, atès que mancarà el pressupost fixat per llei per configurar el propi impost, és a dir, l’element essencial que el configura, l’increment de valor dels terrenys.
Assenyalar que, en aquest sentit, s’ha pronunciat la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, entre d’altres, en les seves sentències de data 21 de març de 2012, 22 de maig de 2012 i 18 de juliol de 2013, en les quals ha establert el següent: «[...] Per tant, l’increment de valor experimentat pels terrenys de naturalesa urbana constitueix el primer element del fet imposable, de manera que en la hipòtesi que no existís tal increment, no es generarà el tribut, i això tot i el contingut de les regles objectives de càlcul de la quota de l’article 107 LHL [...]» i segueix «[...] la contradicció legal no es pot ni s’ha de resoldre a favor del mètode de càlcul i en detriment de la realitat econòmica, doncs això suposaria desconèixer els principis d’equitat, justícia i capacitat econòmica».
Conseqüentment i aprofundint més en la interpretació del precepte, les regles de l’article 107 del TRLRHL només es podran aplicar si s’ha produït realment increment de valor dels terrenys, és a dir, les regles de l’apartat 2 de l’article 107 s’han d’entendre com a subsidiàries al principi contingut en l’apartat 1, així ho ha assumit la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal de Justícia de Madrid en la seva Sentència d’11 de desembre de 2013, «[...] Les conseqüències no poden ser altres que les següents: 1a) Quan s’acrediti i provi que en el cas concret no ha existit en termes econòmics i reals, cap increment, no tindrà lloc el pressupost de fet fixat per la llei per a configurar el tribut (art. 104.1 LHL), i aquest no es podrà exigir, per més que l’aplicació de les regles de l’article 107.2 sempre produeixi l’existència de teòrics increments. 2a) De la mateixa forma, la base imposable está constituïda per l’increment del valor dels terrenys, el qual ha de prevaler sobre el que resulti de l’aplicació de les regles de l’article 107, que només entraran en joc quan el primer sigui superior. Per tant, seguirà essent d’aplicació tota la jurisprudència anterior sobre el que preval dels valors reals, podent acudir, fins i tot, a la taxació pericial contradictòria, en els casos que es pretengui l’existència d’un increment del valor inferior al que resulti de l’aplicació del quadre de percentatges de l’article 107 [...]», o en el mateix sentit es pronuncia la Sentència de data 22 de gener de 2013 dictada pel Jutjat Contenciós
Administratiu núm. 13 de Barcelona, i a igual conclusió arriba la Sentència de 24 d’abril de 2014 del Jutjat Contenciós Administratiu núm. 10 de Barcelona.
Per la seva part, els ajuntaments, desestimen les peticions de rectificació de les autoliquidacions de l’impost, al·legant, en resum, que:
- La base imposable de l’impost està constituïda per l’increment de valor dels terrenys posat de manifest en el moment de la meritació al llarg dels 20 anys, i que per a la determinació d’aquesta base s’ha de tenir en compte el valor cadastral del sòl a efectes de l’IBI.
- L’impost grava una plusvàlua teòrica.
- En tot cas, l’acreditació que no ha existit en termes econòmics i reals cap increment, s’haurà de realitzar davant els tribunals, però no davant l’ajuntament, ja que l’aplicació de la normativa és legal i obligatòria.
En aquesta mateixa línia i amb diferents arguments, la Direcció General de Tributs, en la seva consulta núm. V0153, de 23 de gener de 2014, continua insistint en l’obligació de calcular l’impost segons el mètode establert en l’article107 del TRLRHL, atès que el fonament d’aquest impost no és gravar l’increment “real” provocat pel titular del terreny per diferència entre els preus de venda i compra, sinó l’increment de valor del terreny com a conseqüència de l’acció urbanística.
Per contra, assenyalar el fet que la normativa reguladora de la base imposable de l’impost estableixi una regla de valoració legal, tot i l’existència d’una evident i real minusvàlua, ha dut al Jutjat Contenciós Administratiu de Sant Sebastià a plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat dels articles 107 i 110 de l’LRHL, en virtut de la interlocutòria de data de 5 de febrer de 2014. En resum, la interlocutòria sosté que si se sotmet a gravamen un increment de valor existent i fictici sense possibilitat de prova en contra, vulnera els principis constitucionals de l’article 31 de la CE de 1978 relatius al principi de capacitat econòmica, així com el disposat en l’article 24 de la CE en allò relatiu al dret de tutela judicial efectiva en establir una regla de quantificació de la base imposable que no es pot substituir per prova en contra.
És evident, doncs, que estem davant un impost que, a priori, i davant la manca evident de l’element essencial que configura el fet imposable, és a dir, l’increment de valor del terreny, no pot ser liquidat sense més; el contribuent ha de poder aportar prova en contra per determinar si existeix o no fet imposable. La base imposable no pot ser el resultat d’un càlcul més o menys objectivat i desenvolupat en un moment i entorn molt diferent a l’actual. És per això que sembla lògic sostenir que aquest càlcul objectiu només pot ser aplicable si es compleix l’increment que l’impost pretén gravar.
Així s’ha pronunciat la Sala 3a Contenciosa Administrativa de Saragossa, en Sentència de 13 de juliol de 2015, per entendre que s’ha liquidat l’impost sense l’existència d’un increment del valor del terreny, cosa que no ha produït el fet imposable i, en conseqüència, procedeix anul·lar la liquidació, assenyalant que la càrrega de la prova correspon al subjecte recorrent. En aquesta sentència s’aborda la possible impugnació de l’ordenança fiscal, assenyalant el tribunal que no s’hi aprecia il·legalitat, per la determinació d’una fórmula de càlcul objectiva.
Davant tots els plantejaments doctrinals i jurisprudencials actuals, els subjectes passius, que aquests darrers anys han realitzat transmissions de terrenys, susceptibles de ser gravades per aquest impost, han d’analitzar la realitat del fet imposable i la possible improcedència de l’impost satisfet i valorar la possibilitat d’instar davant l’Administració local el corresponent expedient de rectificació de l’autoliquidació i devolució d’ingrés indegudament efectuat per, posteriorment, poder efectuar el recurs contenciós administratiu corresponent.